La primera persona de la qual tenim notícia que fa esment d’aquests elements de forma cònica i que va intentar explicar la seva utilitat fou Jean François Champollion. En publicar la descripció de les peces egípcies, després d’haver estat nomenat Conservador de la Nova Divisió dels Monuments Egipcis, creada pel rei Charles X, en el Museu Reial del Louvre[20], Champollion va desmentir que a aquestes peces se les anomenés vulgarment “sceaux” (segells) i que tinguessin aquesta utilitat. Va donar com a raonament que les pròpies peces eren el producte de la impressió d’un segell, i opinava que eren una espècie d’etiquetes funeràries i que tenien la mateixa utilitat que les “tessères” de fusta que es trobaven en els dels sarcòfags o mòmies de l’època grega, afegint molt encertadament que fins que no es trobessin un o més elements d’aquest tipus in situ en una tomba que no hagués estat violada, no es podria determinar amb més exactitud i precisió el seu veritable destí i funció[21].

Sir John Gardner Wilkinson, que pot ser considerat com el veritable fundador de l’egiptologia a Gran Bretanya, arribà per primera vegada a Egipte l’any 1821, on va viure 12 anys de manera continuada. Viatjà a Núbia fins la segona cascada i també explorà els deserts. Possiblement en aquells temps fou, juntament amb Champollion, la persona que més coneixements tenia sobre els textos jeroglífics. Excavà en la necròpolis tebana durant els anys 1824, 1827 i 1828, i proporcionà al British Museum de Londres nombroses antiguitats que incloïen petits objectes relatius a la vida quotidiana. En la seva àmplia obra escrita, destaquen els treballs referits a la llengua egípcia, traduccions de papirs hieràtics, una topografia de Tebes, tractats d’arquitectura, etc., i una visió de conjunt, des del punt de vista arqueològic i històric, dels principals monuments d’Egipte i Núbia. Sens dubte, la seva obra més coneguda va ser Manners and Customs of Ancient Egyptians, que es va publicar en tres volums l’any 1837 i de la qual es van fer successives edicions. La més popular va ser la publicada l’any 1878, tres anys després de la seva mort, revisada i corregida pel seu amic Samuel Birch, conservador del British Museum.

En referència als mencionats cons funeraris, Wilkinson primer els va descriure en la seva obra Manners and Customs of Ancient Egyptians com segells que s’utilitzarien per segellar de nou les portes dels apartaments superiors de les tombes, un cop que els parents i amics, acompanyats dels sacerdots, en sortissin en finalitzar algun tipus de celebració periòdica[22]. Més tard, en les posteriors edicions d’aquesta obra, posa aquesta utilització en dubte i diu que podrien ser una mena de “passaports” donats per la família del difunt o pel sacerdot encarregat de vetllar la tomba, per permetre l’accés als visitants ocasionals[23]. No obstant això, afegeix que segells semblants es feien servir per assegurar les portes dels temples, cases i graners[24]. Una nota de Samuel Birch a peu de pàgina en l’edició revisada de 1878 afegeix que el seu ús és incert, i que alguns autors opinen que aquests objectes tenien una utilitat dins de l’arquitectura ornamental sense determinar, o que fins i tot podrien ser una espècie de marques per senyalitzar el lloc ocupat per la tomba.

Vint-i-cinc anys més tard de la primera edició de l’obra de Wilkinson, l’advocat i excavador Alexander Henry Rhind[25], que per raons de salut va romandre a Egipte els hiverns de 1855-6 i de 1856-7, l’any 1862 va publicar una obra sobre les tombes tebanes titulada Thebes, its Tombs and their Tenants, en la qual descriu que va trobar al voltant de 90 cons inserits al llarg de la façana d’una tomba, col·locats en dues fileres, molt junts, amb una única part visible, la part circular inscrita amb jeroglífics[26].

Fig. 9. Dibuix d’un con funerari d’Userhet, propietari de la tomba TT 47 de El Khokha, publicat per Rhind i identificat  amb  el núm. 406 del Corpus de Davies & Macadam.

En la publicació de Rhind apareix dibuixat un con de secció rectangular i amb l’estampació circular (fig. 9), amb el títol i el nom del “director de l’harem reial d’Amenhotep III, Userhet”, propietari de la tomba núm. TT 47, situada a la zona d’El Khokha. Rhind, després de mencionar que els cons funeraris, a més de tenir una funció religiosa i memorial, tenien directament una funció ornamental, es queixa de no poder afirmar amb tota exactitud quin tipus de cons va trobar a la façana sobre la porta de la tomba. Diu que en va etiquetar tres amb molta cura per poder examinar-los posteriorment, i que els va empaquetar amb els altres cons recollits en la necròpolis tebana, però que, com a conseqüència del llarg viatge des de Tebes a Gran Bretanya i degut al contacte entre els objectes, les etiquetes es van esborrar i la tant desitjada informació es va perdre[27]. De totes maneres, Rhind afirma que els aproximadament 90 cons que va veure in situ pertanyien tots al mateix model i tenien la mateixa inscripció.

Un altre pioner de l’egiptologia que va mostrar cert interès per aquests objectes va ser el cèlebre egiptòleg francès François Auguste Mariette, que va viatjar a Egipte per primera vegada l’any 1850 per adquirir manuscrits coptes. Des de llavors fins la seva mort l’any 1881, Mariette ens va deixar un immens llegat. Entre les seves moltes activitats es troben el descobriment del Serapeo, les mastabes de Ty i Ptahhotep a Saqqara i el Temple de la Vall de Quefrè a Guiza. També va realitzar nombroses excavacions simultàniament per tot Egipte, des del Delta fins a Núbia. Però, possiblement, la seva obra més important, a més de lluitar amb totes les seves forces en contra de l’espoli d’antiguitats, va ser la fundació del Servei d’Antiguitats Egípcies. En la publicació del catàleg de peces conservades en el Museu de Bulaq[28], precursor de l’actual Museu Egipci del Caire a la plaça Taharir, fa una breu introducció a aquests objectes. Mariette menciona que únicament es troben a Tebes i sobretot en la necròpolis de Dra Abu el Naga, i afirma que mai no s’han trobat en l’interior de les tombes. També diu que intueix que és a prop de l’entrada d’una nova tomba quan troba nombrosos cons enterrats per terra[29]. Aquesta observació el va portar a pensar quin era el destí pràctic d’aquests objectes encara desconeguts, ja que veia en ells una espècie de mollons que es col·locarien clavats a terra per delimitar l’àrea del terreny que ocupava una determinada tomba subterrània, per així evitar que s’excavessin noves tombes al damunt d’altres que pel pas del temps eren oblidades[30]. Mariette opinava que la forma externa dels cons no va ser escollida a l’atzar, sinó que recordava el signe jeroglífic  utilitzat per escriure la paraula “ofrena”, i va afegir que moltes vegades estaven arrebossats amb una espècie de pols blanca semblant a la farina, la qual cosa feia que s’assemblessin als pans sagrats d’ofrena. No obstant això, sembla que posa aquest simbolisme en dubte com a única funció pels cons funeraris[31].

Anys més tard, l’escriptora i egiptòloga anglesa Amelia Ann Blandford Edwards, que va ser la fundadora de la Egypt Exploration Society i del Departament d’Egiptologia del University College de Londres, després de fer un llarg viatge a Síria i Egipte durant els anys 1873-1874, va publicar un cèlebre llibre on narrava les seves experiències a Egipte titulat A thousand miles up the Nile, del qual es van fer diverses edicions[32]. En un passatge del llibre relatiu a la seva arribada a Abu Simbel i, en concret, als treballs realitzats en la capella sud del Gran Temple, menciona que va trobar l’embarcador curiosament pavimentat amb cons de ceràmica semblant als culs d’àmfora, sense inscripcions i que en cap cas s’assemblaven als famosos cons funeraris que tan abundantment es trobaven en la necròpolis tebana[33].

Aquesta descripció de Miss Amelia Edwards va donar peu a fer que alguns estudiosos els tractessin com llambordes, incloent-hi d’aquesta manera els altres elements semblants als tovots, fets també de fang cuit i amb inscripcions similars a les dels cons funeraris. La narració d’Edwards mostra un cop més l’interès i la curiositat que sentien els primers visitants de la necròpolis tebana vers aquests curiosos objectes, que eren motiu de nombroses especulacions.

Gaston Maspero, l’egiptòleg francès d’origen italià que va succeir a Mariette en la direcció del Museu Bulaq i en la del Servei d’Antiguitats Egípcies, en fer la descripció dels cons funeraris per la nova publicació de la guia del museu[34], així com també en la descripció de la col·lecció egípcia del Museu de Marsella[35], va exposar que els cons eren simulacres d’ofrenes de pa blanc, ofertes al difunt per assegurar la subsistència del seu ka en el Més Enllà. Donada la pròpia forma dels cons i de les restes visibles de pintura blanca, els va relacionar amb cert tipus de pans (fig. 10) que s’ofrenaven tant als morts com als déus, fent una semblança amb els simulacres d’oques i pastissos de pedra calcària destinats a servir al difunt per tota l’eternitat, dels quals s’havien trobat nombrosos exemples en les tombes de l’Imperi Antic en la necròpolis de Memfis. Segons Maspero, els cons estarien dipositats a terra, davant de l’entrada de la tomba i, en relació a la seva forma externa, coincidí amb l’opinió de Mariette en dir que eren la reproducció en fang de l’ofrena de pa cònic (signe X8 de Gardiner)[36].

Fig. 10. Detall d’una pintura de la tomba d’Unsu, procedent de Tebes Oest, on es pot veure una noia portant un pa blanc de forma cònica (Paris, Musée du Louvre, N 1431).

L’egiptòleg alemany Karl Alfred Wiedemann, que havia estat alumne d’Ebers, Maspero i també de Lepsius, amb motiu de la celebració del 6è Congrés Internacional d’Orientalistes que va tenir lloc a Leiden l’any 1883, va publicar la primera recopilació d’inscripcions estampades sobre els cons funeraris[37] recollint poc més d’un centenar d’exemplars procedents de diferents col·leccions i museus europeus. Wiedemann va ordenar els exemplars estudiats en vuit grups diferents, segons les característiques que presentaven els seus textos; per exemple, els que mencionaven únicament els títols i nom del difunt, els que començaven amb el mot (, , ) “Osiris”, o bé els que començaven amb la fórmula funerària típica () “venerat davant Ossiris”, els que mencionaven l’esposa o parents del difunt, etc. Al final va afegir un novè grup que constava únicament de cinc tipus diferents pertanyents a estampacions realitzades sobre tovots o altres elements d’adob[38]. Wiedemann va publicar les inscripcions jeroglífiques del seu treball amb tipografia d’impremta composta per una única filera d’esquerra a dreta i sense mencionar de quantes columnes o fileres es componien els exemplars presentats, separant únicament els títols del nom del difunt juntament a la seva fórmula funerària i sense donar cap traducció dels textos jeroglífics (fig. 11a).

Fig. 11. Diferents representacions d’un con d’Ibi segons apareixen en les publicacions de (a) Wiedemann, (b) Petrie, (c) Daressy i (d) Davies & Macadam. La fotografia (e) mostra el mateix con recollit amb el núm. 450 del Corpus de Davies & Macadam (Barcelona, col·lecció privada) en el que s’hi pot llegir: “El noble hereditari, príncep, portador del segell del rei del Baix Egipte, amic únic estimat, conegut del rei, intendent en cap de l‘esposa del déu, Ibi. Fill del pare diví, estimat del déu, Ankhhor, justificat”. Ibi era el propietari de tres cons funeraris diferents que decorarien la seva tomba TT 36 de l’Assassif (núm. D&M 450, 451 i 610 del Corpus de Davies & Macadam).

En la seva introducció, Wiedemann analitza les diferents teories conegudes fins aquell moment, com les ja mencionades de Champollion, Mariette o Birch, i exposa al mateix temps la seva pròpia. També va situar aquests objectes cronològicament en les dinasties XVIII-XIX i XXVI, i va mencionar que totes les inscripcions pertanyents a personatges privats que englobaven diferents estrats socials, des de sacerdots de totes les categories, supervisors de palau o de temples, militars, funcionaris, etc., sense que cap d’aquests objectes hagués pertangut mai a cap rei[39] (fig. 12). Wiedemann agafa els textos de tres cons concrets[40] per intentar buscar la seva funcionalitat i s’inclina a pensar que són, sense cap mena de dubte, ofrenes funeràries, i que l’ús del jeroglífic ideogràfic (signe X8 de Gardiner) de la pròpia paraula “donar” confirmaria aquesta opinió[41]. Seguint amb la seva anàlisi i donant com exemple tres cons[42] més, els atribueix també el sentit d’ofrenes d’adoració als déus Amon, Amon-Re i Re, així com també al déu de l’inframón Ossiris. També menciona que, pel seu aspecte formal, podrien tractar-se de simulacres d’ofrenes alimentàries que imitaven algunes de les variades formes en què els antics egipcis conformaven els seus pans. La seva pròpia forma cònica s’assemblaria al signe jeroglífic .

Fig. 12. Con funerari fals amb l’empremta dels cartutxos de Ramesses III (Liverpool Museum 1973.1.336).

Sir William Matthew Flinders Petrie, en la seva dilatadíssima vida egiptològica, va excavar durant 42 anys en nombrosos jaciments repartits per tot Egipte: Tanis, Guiza, Hawara, Il·lahun, Kahun, Gurob, Meidum, Ehnasia, El Amarna, Abidos, etc., i per descomptat a Tebes i les seves necròpolis. D’entre les seves més de mil publicacions, ens interessa destacar A Season in Egypt[43], on apareixen publicades poc més d’un centenar d’inscripcions de cons funeraris. Petrie, per descomptat, també es va sentir atret cap a aquests objectes que considerava d’una importància similar a les petites esteles funeràries. En els mesos de 1887 que va viure a la zona de Gurna, va arribar a reunir, comprant als pobletans, més de 250 exemplars de cons funeraris que es va emportar a Gran Bretanya. El mateix Petrie explica que la majoria d’aquests cons van ser tallats conservant únicament la part estampada per reduir-ne el pes i el volum, i menciona també que la majoria de col·leccions egípcies que disposaven d’aquests objectes van ser obtingudes de viatgers i col·leccionistes, encara que en molt petit nombre i que molts pocs havien estat publicats. Sembla ser que Petrie desconeixia el treball presentat per Wiedemman en el Congrés de Leiden. En quant al seu significat, Petrie es remet a l’opinió de Maspero i diu que es tracta de simulacres de pans d’ofrenes.

Un cop a Anglaterra, Petrie va dedicar el capítol V de la seva obra A Season in Egypt, titulat “Funeral Cones and Other Inscriptions”, a les diferents inscripcions que apareixien en la totalitat dels cons que havia aconseguit reunir, afegint únicament dos o tres exemplars procedents d'antigues col·leccions angleses[44]. Dels aproximadament 250 cons recollits, Petrie, va aconseguir reunir 107 inscripcions diferents i les va presentar dibuixades a mà alçada, imitant la distribució formal dels seus signes jeroglífics tal i com apareixien estampades en els cons (fig. 11b). De totes, el número 107 pertany a una falsificació moderna, ja comentada anteriorment[45], d’un con pertanyent a Ramesses III[46]. En la seva publicació, Petrie menciona la dificultat d’ordenació d’aquestes inscripcions, i opta per agrupar-les i numerar-les totes seguides, en funció de si la seva inscripció era vertical o horitzontal i segons si tenien línies divisòries o no, afegint un últim grup d’estampacions rectangulars o en forma d’oval similar als cartutxos. Al costat de cadascun dels dibuixos d’aquestes inscripcions, Petrie va anotar el número d’exemplars similars examinats de cada con, mencionant a més que, possiblement, aquesta reagrupació en columnes o fileres podia ser útil per comparar les inscripcions de nous cons[47].

L’egiptòleg francès Georges Daressy, es va traslladar a Egipte l’any 1886 com a membre de la Missió Arqueològica Francesa, de la que més tard fou director, i va realitzar nombroses excavacions, entre les quals destaquen, sota les ordres de Maspero i Grébaut, els treballs en l’amagatall de mòmies de la XXI dinastia l’any 1891. L’any 1893, Daressy publicà el Recueil de cônes funéraires, una recopilació d’inscripcions estampades en els cons funeraris[48], en què recollia 304 inscripcions diferents conegudes fins aquell moment i disperses en diferents museus i col·leccions. El Recueil compilat per Daressy reunia els cons del llavors Museu de Guiza, del Museu d’Orléans, del Museu del Louvre i de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de París, del Museu Guimet de Lyon i del Museu de Marsella, i incorporava també en la seva publicació els cons recollits en diferents col·leccions europees publicats abans per Wiedemann[49] i els recollits i publicats per Flinders Petrie[50].

La catalogació realitzada per Daressy consta de quatre grans grups numerats consecutivament. El primer grup reuneix els cons amb inscripcions verticals, el segon grup les inscripcions horitzontals, el tercer grup el formen els cons que juntament amb les inscripcions tenen alguna representació o figura humana, i el quart i últim grup el composen els cons amb inscripcions que no es troben inscrites dins d’un cercle, sinó que la seva forma és oval, quadrada o rectangular. Daressy va ordenar cadascun d’aquests quatre grans grups de gran a petit, segons el número de columnes o fileres de textos. Dins de cada grup d’inscripcions que tenien la mateixa quantitat de columnes o fileres, Daressy els distribuí segons l’examen dels seus textos, començant pels que presentaven únicament els títols i nom del difunt sense cap tipus de preàmbul, seguint pels que començaven amb una pregària  o fórmula d’ofrena , els que començaven amb la paraula “Ossiris” , per seguir amb els que presentaven la típica fórmula funerària de “venerat davant [Ossiris]”, per acabar amb les inscripcions incompletes, danyades o incertes. Dins de cadascun d’aquests subgrups que reunien cons similars, Daressy els ordenà col·locant primer els que no tenien línies de separació per seguir amb els pocs exemplars en què el text es llegia de dreta a esquerra, i tots ells a la vegada per ordre alfabètic segons el nom del seu propietari.

Daressy, tal i com havia fet Petrie, va dibuixar els cons a mà alçada i de manera esquemàtica dins d’un cercle imitant la composició dels signes jeroglífics estampats sobre els cons consultats (fig. 11c). A més, va acompanyar aquests dibuixos amb tres apartats de text. El primer i per ordre numèric mencionant els noms de les persones que apareixen representades en els cons, escrits amb jeroglífics d’impremta i acompanyats de les fonts de procedència consultades per cadascun dels cons. El segon apartat comprèn la llista de noms de persones ordenats alfabèticament, i el tercer reuneix una taula de títols amb la seva corresponent traducció disposats també en ordre alfabètic. Cada nom o títol d’aquests dos últims apartats remet al número d’ordre dels cons representat en els dibuixos.

En la introducció del seu Recueil de cones funéraires, Daressy fa un repàs a les diferents teories existents fins el moment sobre la utilitat d’aquests cons funeraris i, a continuació, exposa la seva opinió personal. Daressy menciona que aquests objectes es col·locaven davant de l’entrada de les tombes[51] i que eren l’equivalent a les pedres que diferents pobles tenien el costum de col·locar al costat de la tomba, com a senyal de la seva visita al difunt, una espècie de “targetes de visita” que els parents i amics dipositaven en les tombes. El mateix Daressy va analitzar els problemes que aquesta teoria comportava i va intentar donar-hi una justificació i una resposta satisfactòries. Veient que els cons similars pertanyents a una mateixa persona semblaven estar fets a partir del mateix motlle o matriu, va dir que possiblement els guardes de la necròpolis guardarien amb ells aquestes matrius, i que els familiars del difunt els hi encarregarien la fabricació d’un cert número d’exemplars cada cop que anessin a visitar la tomba amb motiu de la festivitat de difunts[52].

Ludwig Borchardt, eminent egiptòleg alemany, va ser el fundador i director de l'Institut Alemany d’Arqueologia d’El Caire. Va excavar el temple Solar de Niuserre i les piràmides d’Abusir, i també va ser el descobridor del taller de l’escultor Tutmosis a Tell el Amarna, que va proporcionar nombroses obres d’art al Museu Egipci de Berlín. L’any 1899 va publicar un breu resum[53] sobre els que fins llavors s’havien anomenat cons funeraris o també pans d’ofrena. En aquella època no quedava cap persona viva que hagués vist en el seu lloc originari aquests elements, per la qual cosa les descripcions que havien efectuat Alexander Rhind[54], i especialment Amelia Edwards[55], van ser decisives per Borchardt per considerar aquests objectes com elements arquitectònics usats com a llambordes[56]. En el seu treball, Borchardt analitza una sèrie de circumstàncies, com la seva forma[57], el material amb què estan fets[58], el lloc del descobriment, la seva semblança amb els tovots, etc., que el porta a pensar que es tracta d’elements de pavimentació que es devien utilitzar per “subjectar” la superfície de la muntanya per damunt de l’entrada de la tomba. Anys més tard, com veurem més endavant, Borchardt, juntament amb Otto Königsberger i Herbert Ricke, va centrar de nou la seva atenció en aquests objectes amb tota la nova informació apareguda fins llavors, que el va portar a replantejar-se l’opinió inicial i a realitzar un magnífic estudi al voltant de la veritable utilització dels anomenats cons funeraris[59].

Posteriorment a la publicació del Recueil de Daressy i com a conseqüència de les nombroses troballes de cons en les excavacions que es realitzaven en la necròpolis tebana, van anar apareixent nous tipus d’estampacions sobre cons que s’afegiren a la llarga llista publicada per Daressy. Les excavacions efectuades per Robert Mond durant l’hivern de 1903-1904 en la zona de Xeikh Abd el Gurna donaren com a resultat la troballa de gran quantitat d’aquests objectes[60], però només es van anomenar i publicar únicament els inèdits o bé els que presentaven alguna variació als exemplars ja coneguts[61]. Mond presenta en el seu treball 27 estampacions realitzades amb tipografia d’impremta imitant la posició i orientació dels signes jeroglífics, complementada amb una llista de noms on apareixen, a més dels citats, una vintena de personatges amb cons ja coneguts.

A principis de 1906 es va encarregar a Henri Gauthier, com a membre de l’Institut Français d’Archéologie Oriental d’El Caire, excavar la zona nord de Dra Abu el Naga. En dos mesos d’excavació, Gauthier trobà 364 cons funeraris pertanyents a una trentena de personatges diferents, dels que més de la meitat ja havien estat publicats per Daressy en el seu Recueil. La publicació de Gauthier[62] presenta 16 exemplars que completen o modifiquen la lectura efectuada per Daressy, juntament amb 12 tipus amb estampacions noves[63] i sis cons més de difícil lectura per culpa del seu estat fragmentari. Com que cap dels cons recollits per Gauthier va ser trobat en el seu lloc d’origen, i tenint en compte que cons semblants, pertanyents sense cap mena de dubte a un mateix personatge, es van trobar a uns quants centenars de metres de distància els uns dels altres, Gauthier menciona que no pot aportar noves dades sobre la raó de ser d’aquests objectes. Però, en relació a la seva forma, suggereix que l’essencial està en la inscripció dels títols i el nom del difunt i que la forma cònica no era ni obligatòria ni essencial, ja que menciona que va trobar la mateixa inscripció repetida uns quants cops al voltant de paral·lelepípedes rectangulars o, la majoria de vegades, quadrats[64].

Émile Chassinat, eminent egiptòleg que fou director de l’Institut Français d’Archéologie Oriental d’El Caire, també va realitzar excavacions en la zona de Dra Abu el Naga al mateix temps que Gauthier, i hi va trobar també un gran nombre de cons; i encara que la major part ja havien estat publicats per Daressy, Mond o Gauthier, hi havia una vintena d’exemplars considerats inèdits o que presentaven una variant en relació als publicats anteriorment. Chassinat va publicar els 20 exemplars[65], igual que Gauthier, en tipografia d’impremta, afegint al final un índex de noms i títols. És important senyalar la menció d’un con de pedra, únic exemplar conegut i que es conserva actualment en els magatzems de l’Institut Français d’Archéologie Oriental d’El Caire[66], així com un con inèdit[67] al Corpus de Davies & Macadam, Émile Chassinat no aporta cap informació nova en relació a la funció dels anomenats cons funeraris.

L’any 1919 Henri Gauthier va publicar les troballes de cons funeraris, producte de les excavacions efectuades de desembre de 1917 a març de 1918 en el costat est del turó de Gurnet Murai[68]. Dels més de sis centenars de cons trobats, únicament pertanyien a 13 tipus diferents, dels quals set ja eren coneguts per altres publicacions, mentre que els sis restants eren inèdits[69]. Gauthier fa un resum bibliogràfic de les fonts conegudes fins el moment i realitza un ampli i detallat estudi de cadascun dels cons, assenyalant els exemplars existents coneguts, així com comentaris sobre les seves inscripcions. D’entre els cons coneguts, Gauthier menciona la troballa de 85 cons de Merymose que presenten una variant en el nom del propietari[70]. Gauthier tampoc no afegeix res de nou en relació a la funció o al lloc que ocuparien aquests objectes en les tombes tebanes. No seria fins vint anys més tard que tindria lloc una excepcional troballa en la necròpolis de Deir el Bahari que ajudaria sense cap mena de dubte a aclarir aquesta incògnita.

L’egiptòleg francès Bernard Bruyère, que va realitzar durant més de trenta anys excavacions en el jaciment de Deir el Medina, va trobar també un cert número de cons, tot i que, en la necròpolis de Deir el Medina, per les seves característiques especials, no era molt comú trobar aquest tipus d’objectes que tant abundantment es trobaven en les altres zones de la necròpolis tebana. Bruyère va publicar l’any 1924 els informes preliminars de la seva primera campanya d’excavació, on mencionava la troballa de dos cons funeraris pertanyents a Esmen[71], pensant que pertanyien a la necròpolis pròxima de Gurnet Murai, ja que a Deir el Medina no s’havia trobat encara cap tomba de la dinastia XVIII. Segons la seva opinió, els diferents costums funeraris imposaven l’ús dels cons en aquesta època, mentre que en l’època ramèssida es feien servir els ushebtis. Bruyère menciona que els cons funeraris de fang cuit són simulacres d’un pa d’ofrena especialment destinat a Ossiris, que forma part d’un mateix ordre d’idees místico-màgiques que els ushebtis. Bruyère segueix exposant la seva opinió dient que es tracta únicament d’un fenomen tebà i que les tombes disposaven d’uns quants centenars d’aquests objectes clavats de punta a terra, en una doble filera al voltant del recinte tombal, amb la base estampada i pintada de vermell o blau amb el nom del propietari visible. També pensa que la simple atribució com mollons no està suficientment justificada, ni explicaria per què el tronc estava pintat de blanc si el seu destí era el d’estar enterrat a terra. Bruyère menciona que els familiars del difunt devien aprovisionar-lo d’aquests simulacres de pans afegint filera rere filera per satisfer el difunt i el seu déu[72]. Bruyère opina que aquests simulacres de pans van ser substituïts paulatinament per simulacres de servidors productors (uixebtis) d’aquests pans en forma de petites estatuetes funeràries proveïdes d’utensilis agrícoles[73].

En els anys següents d’excavació a Deir el Medina, Bruyère trobà nous cons i, en l’informe preliminar corresponent a l'any 1926, va reprendre de nou el tema fent un breu resum crític del que havien publicat anteriorment alguns autors[74] i expressant de nou la seva opinió àmpliament raonada a favor dels simulacres de pans d’ofrena. Juntament amb altres exemplars de cons d’Esmen, es trobà una llosa de fang cuit pintada de color vermell i tallada en bisell diagonal amb quatre estampacions en dos dels seus costats, iguals que les emprades sobre els cons d’Esmen[75]. Bruyère menciona que aquestes lloses podrien haver servit de pedra d’angle per delimitar l’àrea d’una tomba sense superestructura i es pregunta si els cons, clavats a terra, estarien situats jalonant l’espai comprès entre dues d’aquestes lloses; afegeix també que aquestes lloses podrien formar part del mateix simbolisme d’ofrenes alimentàries, ja que, si bé els cons podrien representar el pa blanc, aquestes lloses podrien ser simulacres de trossos de carn o bé trossos de pastissos[76].

Fig. 13. Dues fileres de cons funeraris sense inscripcions trobats per Winlock damunt de la porta d’una tomba de la dinastia XI a l’Assassif (fotografia publicada per Wilkinson & Hill, Egyptian Wall Paintings, p. 17).

L’egiptòleg americà Herbert E. Winlock, que més endavant fou director del Metropolitan Museum of Art de Nova York, realitzà durant alguns anys i per encàrrec del museu nombroses excavacions en la zona de Deir el Bahari. També excavà en El Lisht i en l’oasi d’El Kharga. Fou el descobridor de la tomba de Meketre i de les seves nombroses i magnífiques maquetes de fusta pintada que s’exposen actualment repartides entre el Museu Egipci d’El Caire i el Metropolitan de Nova York. L’any 1928 Winlock publicà una interessant troballa durant les excavacions practicades en els anys 1925-7 sota l’avinguda que condueix al temple de la reina Hatxepsut a Deir el Bahari, en un cementiri de la dinastia XI[77]. Com ell mateix va escriure, va tenir la sort d’excavar la zona de tombes a la part baixa de la muntanya, que havien quedat totalment cobertes durant trenta-quatre segles. En començar a excavar, el primer que va aparèixer de la tomba foren dues fileres de cons fortament empotrats amb morter a la façana, tal i com els havien col·locat els obrers al construir la tomba durant la dinastia XI (fig. 13). Winlock, en el seu article, fa referència al que havia publicat Rhind[78], setanta-cinc anys abans, sense que ningú hagués fet massa cas de la seva exposició. També menciona la sagacitat que havia tingut Norman de Garis Davies en descriure les pintures del vestíbul de la capella funerària de la tomba núm. TT 181 en la zona d’El Khokha, pertanyent als escultors Nebamon i Ipuky[79]. En les pintures del mur nord-oest, es mostren les últimes cerimònies realitzades davant de la tomba. La dues vegades vídua plora ajupida davant de les mòmies dels dos difunts, darrere d’aquestes es veu representada la façana de la tomba, on, per damunt de la porta, es poden distingir quatre fileres de cercles pintats de color vermell (fig. 14). Davies havia suggerit que es tractava de la representació pictòrica dels cons funeraris, i va mencionar al mateix temps dues tombes més de la necròpolis tebana amb representacions similars[80]. Winlock apuntà una nova hipòtesi que relacionava els cons funeraris amb uns elements purament decoratius, on possiblement simbolitzarien les bigues de fusta que sobresortien de les façanes de les cases egípcies antigues[81], a l’hora que rebutjava les anteriors teories que s’havien formulat des de l’inici de l’egiptologia per intentar donar una explicació satisfactòria a la utilització d’aquests objectes.

Fig. 14. Pintura del vestíbul de la tomba TT 181 dels escultors Nebamon i Ipuky on s’hi poden veure a la façana de la seva capella quatre fileres de cons funeraris representats en forma de cercles pintats de color vermell.

Com hem mencionat anteriorment, l’any 1934 L. Borchardt juntament amb O. Königsberger i H. Ricke, publicaren un ampli i acurat estudi sobre la utilització dels tovots i dels cons funeraris en les tombes tebanes[82], i arribaren a la conclusió que es tractava d’uns elements arquitectònics decoratius, que es col·locaven a manera de fris per damunt de la porta i al llarg de la façana de la tomba, tal i com ja havia publicat Rhind setanta-dos anys abans, sense que la seva opinió hagués estat atesa pels egiptòlegs de l’època. Borchardt i els seus col·laboradors estudiaren els diferents tipus de tovots i cons (fig. 15) que s’havien trobat fins llavors segons les diferents formes que presentaven, juntament amb la situació que ocupaven les estampacions. Inspirant-se en les pintures trobades en les parets de les capelles on apareixien representacions de les superestructures de les tombes amb una sèrie de cercles vermells pintats per damunt de la façana[83] (figs. 14, 16, 17 i 18), com molt bé ja havia intuït Norman de Garis Davies referint-se a la tomba de Nebamon i Ipuky, van fer una sèrie de reconstruccions de les superestructures d’algunes tombes conegudes, com la ja mencionada de Nebamon i Ipuky (TT 181) de la dinastia XVIII[84], i les de Nebunenef (TT 157), Setau i Bakenkhons (TT 288-289) d’època ramèssida[85]. D’aquesta manera van resituar en les seves façanes el lloc que haurien ocupat tant els cons funeraris com els diferents tipus de tovots de fang cuit amb inscripcions similars (fig. 19).

Fig. 15. Diferents tipus de tovots conservats al Museu d’El Caire amb empremtes similars a les trobades sobre els cons funeraris (dibuix publicat per Borchardt, Königsberger i Ricke, ZÄS 70, p. 28 Abb. 8).

L’egiptòleg anglès Norman de Garis Davies treballà amb Flinders Petrie a Dandara l’any 1898, copiant per a l’Archaeological Survey de l’Egypt Exploration Found nombroses tombes situades a Xeikh Said, Deir el Gebraui i El Amarna, que juntament amb altres cinc tombes tebanes publicà en 10 volums. L’any 1908, amb la seva esposa Anna (Nina) Macpherson Cummings, excel·lent artista i copista molt qualificada[86], es va establir a Tebes, on van viure gairebé 30 anys treballant junts, estudiant i copiant gran quantitat de tombes per encàrrec del Metropolitan Museum de Nova York. Durant aquests anys, Davies va recollir i col·leccionar gran quantitat de cons funeraris que es trobaven dispersos al voltant de les tombes tebanes, amb la intenció de realitzar i publicar un gran corpus amb les inscripcions d’aquests objectes. Des de la publicació del Recueil de Daressy l’any 1893, havien aparegut nombrosos exemplars inèdits que s’havien de publicar. Davies morí l’any 1941 sense poder completar la seva obra i deixant una valuosa informació i uns excel·lents dibuixos facsímils acabats que van quedar sense publicar. La seva vídua, Nina de Garis Davies, va posar a disposició del professor d’egiptologia de la Universitat d’Oxford George Battiscombe Gunn (1883-1950) aquella valuosa informació sobre els cons funeraris, juntament amb tots els seus dibuixos i notes, amb la intenció que estudiés i publiqués el treball del seu marit. Gunn realitzà la feina de classificació dels papers de Davies però va veure que el treball de confrontar els dibuixos, la pròpia investigació i la problemàtica que comportaven les inscripcions encara li ocuparia molt de temps, del qual no disposava, i no va poder acabar la feina encomanada. Fou llavors quan el comitè de l’administració del Griffith Institute encarregà aquest treball a M.F. Laming Macadam.

Fig. 16. Dibuix esquemàtic d’una pintura del vestíbul de la tomba TT 159 de Raia on s’hi representen dues fileres de cons funeraris a la façana pel damunt de la porta i dues més al dessota del piramidó que culmina la tomba (adaptat a partir de Borchardt, Königsberger i Ricke, ZÄS 70, p. 28 Abb. 1 i Nina Davies, JEA 24, p. 32, fig. 14).

Fig. 17. Papir de l’escriba reial i cap militar Nakht (dinastia XVIII) il·lustrant el capítol 91 del Llibre dels Morts on es mostra la seva ànima acompanyant-lo en direcció a la tomba, en la que s’hi veuen representades dues fileres de cons (Londres, British Museum, 10471/7).

Fig. 18. Fragment del papir de l’escriba Nebqed (dinastia XVIII) il·lustrant el capítol 125 del Llibre dels Morts on el difunt declara la seva inocència. La mòmia de Nebqed està dreta davant la porta de la capella funerària on si poden veure a la façana per damunt de la porta dues fileres de cons (Paris, Musée du Louvre, N3068).

El nucli més important de la col·lecció de cons funeraris recollits per Norman de Garis Davies es troba actualment conservat a l’Ashmolean Museum d’Oxford, així com totes les seves notes manuscrites amb nombroses dades referents a les trobades. També el British Museum de Londres conserva gran quantitat de cons funeraris procedents de les troballes de Davies.

Fig. 19. Reconstrucció probable de les superestructures de tres tombes tebanes, realitzada a partir de les representacions pintades en diferents capelles funeràries, mostrant la possible localització dels cons funeraris. D’esquerra a dreta: Tomba TT 181 de Nebamon i Ipuky d’època de Amenhotep III-IV; tomba TT 157 de Nebunenef i la tomba TT 288 de Setau, ambdues d’època raméssida (adaptat a partir de la publicació de Borchardt, Königsberger i Ricke, ZÄS 70, 29 Abb. 5-7).

A partir del moment en què es va encarregar l’ingent treball a M.F. Laming Macadam, aquest es va posar a treballar en el seu temps lliure, però, veient que la finalització d’aquell treball li portaria encara molt de temps, decidí finalment publicar els dibuixos realitzats per Davies en un primer volum únicament de làmines, ja que pensava que més tard podria publicar els textos i les anotacions consegüents. Macadam confrontà cadascun dels excel·lents dibuixos realitzats per Davies amb tants exemplars de cons com va poder examinar, principalment amb els existents en les grans col·leccions egiptològiques conservades en els museus. A vegades va trobar alguns exemplars més complets que els dibuixats per Davies, i en va redibuixar alguns només quan va creure que era necessari. D’alguns exemplars Macadam no aconseguí trobar cap espècimen, però com ell mateix va descriure i donat el gran respecte que sentia pel treball realitzat per Davies, no es va atrevir a deixar-los fora del corpus per estar recollits en les seves notes, argumentant que en una futura reedició de l’obra i amb l’ajuda dels estudiosos que poguessin aportar informacions més precises, es podria confirmar o eliminar definitivament tal o qual exemplar[87]. Tant Davies com el propi Macadam tenien la sospita que alguns dels exemplars publicats per diferents autors en realitat no existien[88].

Finalment l’any 1957 fou publicat A Corpus of Inscribed Egyptian Funerary Cones[89], que reunia 611 estampacions diferents dibuixades de manera facsímil, la qual cosa millorava enormement les anteriors recopilacions realitzades a ma alçada o amb fonts tipogràfiques, que no podien representar els nombrosos detalls que presentaven les inscripcions jeroglífiques (fig. 11d). Havien passat seixanta anys des de la publicació del primer corpus publicat per Wiedeman, que havia aconseguit reunir 304 estampacions i que contenia força errors d’interpretació en els textos jeroglífics, a causa, sens dubte, del mal estat de conservació dels exemplars examinats.

Macadam millorà i simplificà el sistema de classificació i ordenació dels cons que apareixen en el Corpus dividint-los en dos grans apartats, seguint el ja tradicional sistema d’ordenació segons si les inscripcions estaven disposades en columnes o en fileres d’una manera decreixent. Així, va situar els cons amb signes de disposició dubtosa entre aquests dos grans apartats, per acabar amb els cons en què apareixen figures humanes. També es va eliminar l’antiga classificació de cons per les seves estampacions de forma més o menys rectangular o ovalada. Això els va restringir als dos grans apartats, segons els seus textos en columnes o fileres, ja que alguns exemplars podien presentar diferents interpretacions. Aquests dos grans grups foren, no sense dificultat, ordenats lexicogràficament segons l’inici dels textos, començant pels noms, seguint pels títols, epítets i fórmules funeràries inicials, independentment que els textos es llegeixin d’esquerra a dreta o a la inversa. Macadam va afegir al final de les làmines dos índexs, un amb els noms de persona i l’altre amb els títols[90], sense afegir cap més dada referent a la quantitat de cons estudiats de cada tipus, lloc de les troballes, a quines tombes conegudes pertanyien, etc. Sembla ser que originàriament s’havia previst que aquests índexs formessin part del volum dedicat als textos, que inclouria nombroses dades recollides per Davies juntament amb les pròpies de Macadam, però avui dia, gairebé quaranta-cinc anys després de l’edició únicament de les làmines, encara no s’ha publicat l’esperat volum de textos que ens aportaria una gran quantitat de dades d’excepcional interès[91].

En el Corpus editat per Macadam, només apareixen reproduïdes estampacions sobre cons funeraris tal i com era la intenció inicial de Davies, deixant de banda les estampacions realitzades únicament sobre tovots, tot i que sí que se’n van incloure algunes per la creença que l’objecte receptor de tal inscripció realitzava una funció semblant a la dels cons[92].

Malgrat que únicament s’havia publicat el volum de làmines amb els dibuixos facsímils, el Corpus de cons amb inscripcions de Davies & Macadam va tenir una gran acollida en el món egiptològic, i avui dia encara és d’obligada referència per qualsevol treball sobre aquest tipus d’objectes. La crida d’atenció realitzada per Macadam en el seu prefaci al Corpus, a fi de completar o complementar la publicació, fou recollida immediatament per alguns estudiosos, per confirmar, rectificar o ampliar el que s’havia publicat. Són de destacar les recensions realitzades per T.G.H. James[93] i W. Helck[94] sobre l’edició del Corpus i la publicació dels 64 cons de la col·lecció d’Estrasburg per A. Heyler[95]. Tant James com Heyler comunicaren l’existència de cons funeraris inèdits, dos conservats al British Museum[96] i un pertanyent a la col·lecció d’Estrasburg[97]. Contràriament al que caldria esperar en un treball d’aquest tipus, des de la seva publicació l’any 1957 han aparegut molt pocs exemplars inèdits, que esporàdicament s’han anat publicant en diverses revistes especialitzades[98], encara que, a vegades, juntament amb altres exemplars considerats inèdits per alguns autors i que en la pràctica no ho són[99].

En el transcurs dels anys han aparegut un gran nombre de treballs, sobretot relacionats amb la publicació de les col·leccions conservades en diferents museus i col·leccions privades[100], o bé sobre cons concrets individualitzats que han anat aportant noves dades pel coneixement d’aquests objectes i els seus propietaris.

L’any 1987 Nicholas Reeves i Donald P. Ryan[101] publicaren una interessant informació sobre la primera persona coneguda que havia vist els cons funeraris in situ, quaranta-un anys abans que Rhind[102]. Aquesta informació confirma els estudis realitzats per Borchardt, Königsberger i Ricke, en relació a la situació original dels cons funeraris respecte a la tomba. L’article treu a la llum un manuscrit de l’any 1821 del llavors Cònsol General britànic a Egipte i gran col·leccionista, Henry Salt, que en una llista enumerava les antiguitats egípcies que havia venut al British Museum i que explicava com ell mateix havia recollit un grup de “segells estampats” que estaven disposats per sobre de la porta d’una tomba a Tebes[103]. Aquests cons pertanyien a la tomba d’un sacerdot d’Amenhotep II anomenat Neferhabef, de la qual actualment es desconeix l’emplaçament exacte[104].

[20] Champollion 1827, p. 164-166.
[21] Champollion 1827, p. 164. “... Il faudrait trouver un ou plusieurs de ces cônes à la place même qu’ils occupaient primitivement dans un hypogée non violé, pour determiner leur vraie destination d’une manière plus précise.”
[22] Wilkinson 1878, p. 436. “... The upper apartments were richly ornamented with painted sculptures, being rather a monument in honour of the deceased that the actual sepulchre; and they served for the reception of his friends, who frequently met there and accompanied the priests when peforming the services for the dead. Each tomb, and sometimes each apartment, had a wooden door, either of a single or double valve, turning on pins, and secured by bolts or bars, with a lock; which last was protected by a seal of clay, upon which the impress of a signet was stamped when the party retired...”
[23] Wilkinson 1878, p. 437. “... unless, indeed, they were passports from the family, or the priest who had the superintendence of the tomb, to permit strangers to visit it.”
[24] Wilkinson 1878 p. 437; Wilkinson 1988, p. 364. “... Similar seals were used for securing the doors of temples, houses, and granaries.”
[25] Alexander H. Rhind va realitzar excavacions a Tebes i a Guiza, i va adquirir a càrrec del Museu Nacional d’Antiguitats d’Edimburg una important col·lecció d’antiguitats. Avui dia el seu nom està associat al famós papir matemàtic, que actualment es conserva al British Museum (BM 10057-8).
[26] Rhind 1862, p. 136-137. “… imbedded in the building, and stretching very nearly its entire length, were two rows of clay cones, impressed with a hieroglyphic subject on the ends turned to the light…”
[27] Rhind 1862, p. 138.
[28] Mariette 1864, p. 185-186.
[29] Mariette-Bey 1876, p. 177. “... Avons-nous à chercher, dans l’immense nécropole que je vien de nommer, [Dra Abu el Naga] quelque sepulture encore inconnue? Nous savons que nous approchons de la porte quand le sol retourné nous fournit les cônes qu’on y a enfouis...”
[30] Mariette 1876, p. 177. “... Les cônes limitaient alors les tombes et le terrain qui leur appartenait; ils avaient aussi l’avantage d’avertir du voisinage d’une sépulture obliée ceus qui, trouvant un terrain privé de toute marque extérieure, et le croyant par conséquent vierge, auraient voulu y établir une sépulture nouvelle. Il faut avoir vu l’inextricable confusion de Drah-abou’l-neggah pour se bien rendre compte de l’utilité pratique des cônes.”
[31] Mariette 1876, p. 177. “... Le plus souvent les cônes sont enduits d’une sorte de poussière blanchâtre, qui peut être de la farine, comme s’ils figuraient un pain sacré. Si les cônes funéraires n’avaient pas d’autre destination que celle d’être des offrandes votives, on ne s’expliquerait pas qu’on ne les trouve absolument qu’à Thèbes.”
[32] Una de les últimes edicions és la publicada recentment a partir de la 2a edició revisada de 1888. Edwards, Amelia B., A Thousand Miles Up the Nile, Darf Publishers, Londres 1993 (ISBN 1-85077-227-4).
[33] Edwards 1877, p. 113. “...By shoring up the ground, however, they were enabled completely to clear the landing, which was curiously paved with cones of rude pottery like the bottoms of amphorae. These cones, of which we took out some twenty-eight or thirty, were not in the least like the celebrated funerary cones found so abundantly at Thebes. They bore no stamp, and were much shorter and more lumpy in shape. Finally, the cones being all removed, we came to a compact and solid floor of baked clay.”
[34] Maspero 1883, p. 138.
[35] Maspero 1889, p. 98. “... Ils son revêtus ordinairement d’une couleur blanche qui simule la farine, et la forme en est celle de certains pains qu’on présentait dans le sacrifice aux morts et aux dieux. De même qu’on enterrait, à Memphis, sous l’ancien Empire, des oies et des gâteaux en pierre destinés à servir éternellement au mort d’oies et de gâteaux, de même, à Thèbes, on lui donnait un simulacre de pain plus durable que n’était le pain de farine: comme c’est l’usage en pareil cas, l’image offerte en ce monde procurait à l’âme la réalité de l’object dans l’autre.”
[36] Maspero 1883, p. 145. “...Les cônes sont la reproduction en terre cuite de l’offrande , qu’on voit si souvent sud la main des rois et des prêtres.”
[37] Wiedemann 1884, p. 3-27; Wiedemann 1885, p. 129-155.
[38] La reagrupació total dels cons presentats per Wiedemann es va realitzar de la següent manera: el Grup I consta de 34 cons que presenten únicament els títols i nom del difunt; Grup II, 14 cons que comencen amb la paraula “Ossiris”; Grup III, 16 cons que comencen amb la fórmula funerària imAxy xr wsir ; Grup IV, 17 cons en què, a més del nom del difunt, apareix també el d’algun parent seu; Grup V, 9 cons amb el nom de l’esposa del difunt; Grup VI, 4 cons amb inscripcions diferents a les citades anteriorment; Grup VII, 3 cons amb fórmules d’adoració; Grup VIII, 9 cons amb representacions humanes al costat dels textos, i Grup IX, que reuneix 5 estampacions sobre tovots.
[39] No obstant això, Wiedemann menciona l’aparició en el mercat d’antiguitats egípcies d’uns cons pertanyents a Ramesses III, dels quals afirma que eren producte de falsificacions modernes. Actualment alguns museus europeus conserven exemplars d’aquest tipus. Vegeu també Aldred 1957, p. 113.
[40] Con núm. D&M 311 “Una ofrena que el rei dóna a Ossiris, senyor de l’eternitat, que governa eternament, feta pel mercader en cap, Tjay, justificat”; Con núm. D&M 117 “Una ofrena que el rei dóna a Ossiris, que governa eternament, gran déu, senyor de l’Oest, feta per l’escriba Peuah. La seva esposa, Henutudjebu” i el con núm. D&M 105 “Que Ossiris Khentiamentiu pugui donar el dolç alè, pel ka del conductor dels festivals d’Amon, Tjeto, justificat”.
[41] Wiedemann 1884, p. 7. “... Diese drei Texte zeigen uns, was wir von den Grabkegeln zu halten haben. Sie sind identisch mit den Inschriften, welche wir auf den Todtenstelen und aehnlichen Monumenten finden, sie bezeichnen die Grabkegel geradezu als Opfergaben. So haben wir denn in diesen raethselhaften Gegenstaenden Nichts zu sehn, als das, was ihre Gestalt, welche die des Hieroglyphischen Ideogramms für das Wort Tu "die Gabe" ist, bereits andeutet...”
[42] Con núm. D&M 371 “Adoració a Amon, de part del summe sacerdot d’Akheperkare, Amenmose, justificat”. Con núm. D&M 296 “Donar una ofrena a Amon-Re de part d’Amenhotep” i el con núm. D&M 592 “Adoració a Re, de part del venerat Amenhotep”.
[43] Petrie 1888.
[44] Petrie 1888, p. 23-25, pls. XXI-XXIII.
[45] Veure nota núm. 39 i figura 12.
[46] Petrie 1888, p. 25 n.33 i pl. XXIII(107). Petrie tradueix els textos jeroglífics d’aquest suposat con de Ramesses III com: “The lord of both lands Ra-user-ma-mer-amen, happiness and life, lord of the diadems Ra-messu-hak-an (Ramessu III) every day (perpetually) the good god, living”.
[47] La reagrupació dels 107 cons realitzada per Petrie en una sola sèrie segueix l’ordre següent: de l’1 al 47 agrupa els exemplars de cinc a dues columnes verticals amb línies de separació; del 48 al 63, de tres columnes a una sola columna de textos sense línies divisòries de separació; del 64 al 70, de dues, tres i quatre fileres sense línies de separació; del 71 al 99, de tres, quatre o cinc fileres amb línies de separació. El número 100 que apareix una escena, i del 101 al 107, amb estampacions inscrites dins d’un rectangle o bé dins d’un oval o cartutx.
[48] Daressy 1893, p. 269-352.
[49] Wiedemann 1884, p. 3-27; i també l’edició de 1885, p. 129-155.
[50] Petrie 1888, p. 23-25, pls. XXI-XXIII.
[51] Daressy 1893, p. 269. “... On les rencontre en grand nombre dans les diverses parties de la nécropole thébaine, à Gournah, à Drah-Abou-l’Neggah, à l’Assassif, etc., où ils étaient déposés devant l’entrée des tombeaux, en quantités parfois considérables, plusieurs centaines.”
[52] Daressy 1893, p. 270.
[53] Borchardt 1899, p. 80-81.
[54] Rhind 1862, p. 136-138.
[55] Edwards 1877, p. 113.
[56] Borchardt, Königsberger & Ricke 1934, p. 80. “...Es ist demnach ernstlich zu erwägen, ob man die “Grabkegel” oder “Opferbrote” nicht fortan weniger mysteriös einfach “Pflastersteine” nennen soll.”
[57] Borchardt, Königsberger & Ricke 1934, p. 80. “...die Form der Kegel, welche der unserer modernen Pflastersteine analog ist; diese sind auch an der oberen Ansichtsfläche am breitesten und verjüngen sich nach unten...”
[58] Borchardt, Königsberger & Ricke 1934, p. 81. “...das Material, das für die Verwendung im Äufseren gebrannt sein mufs; ungebrannte Ziegel würden bei dieser exponierten Lage durch den ersten Regen fortgewaschen werden...”
[59] Borchardt, Königsberger & Ricke 1934, p. 25-35.
[60] Mond 1905, p. 65. Per exemple, la troballa en el pati de la tomba TT 86 de 185 cons del summe sacerdot d’Amon, Menkheperreseneb.
[61] Mond, ASAE VI, p. 91-96.
[62] Gauthier 1908, p. 121-137, 171.
[63] Dels 12 exemplars nous presentats per Gauthier, el número XI va ser publicat per Daressy amb el número 6 del Recueil (Gauthier 1908, p. , 136:XI). Es tracta del con núm. 27 del Corpus de Davies & Macadam pertanyent a Amenhotep, propietari de la tomba Kampp -127-.
[64] Gauthier 1908, p. , 123-124.
[65] Chassinat 1910, p. 155-163.
[66] Veure final nota 7.
[67] Chassinat 1910, p. 160:XIV; J. Vivó & S. Costa 1998, 65 fig. 13.
[68] Gauthier 1919, p. 187.
[69] Gauthier i el seu equip van trobar en total 646 cons, dels que 444 pertanyien a set estampacions ja conegudes i 202 a sis tipus inèdits.
[70] Gauthier 1919, p. 168. “... Les 85 exemplaires que nous avons recueillis, M. Lecomte du Nouÿ et moi, sont tous identiques et le nom y est écrit uniformément  , tandis que les éditeurs antérieurs s’accordent à lire ”. No hi ha dubte que es tracta d’un error, ja que la variant mencionada per Gauthier no ha pogut ser constatada en cap exemplar dels moltíssims que es coneixen d’aquest personatge. Vegeu més endavant la nota 88.
[71] Bruyère 1924, p. 62. Els cons trobats per Bruyère són del tipus núm. 404 del Corpus de Davies & Macadam i pertanyen a Esmen, propietari de la tomba TT 325 de Deir el Medina.
[72] Bruyère 1924, p. 62-63.
[73] Bruyère 1924, p. 63. “...Mais sans doute les inconvénients de ce procédé de ravitaillement ne tardèrent pas à se montrer et firen abandonner le simulacre du pain pour le simulacre du producteur de ce pain. C’est alors que la cause étant substituée à l’effet, la tombe se garnit de ces statuettes funéraires armées d’outils agricoles qui devaient subsister jusqu’à la fin de la civilisation pharaonique...”.
[74] Bruyère 1927, p. 19-20.
[75] Bruyère 1927, p. 53-54, 55 fig. 44 y 45.
[76] Bruyère 1927, p. 54. “... Pavés et cônes funéraires sont des objets de même espèce et font partie les uns et les autres des offrandes alimentaires en simulacre...” “... Si le cône blanc est un pain, le pavé peut être soit in morceau de viande ‘a cause de sa forme et de sa coleur rouge, soit une tranche de gâteau arrosée d’une libation...”.
[77] Winlock 1928, p. 4-7, figs.1, 4 y 5; Winlock 1942, 127-128, pl. 12.
[78] Rhind 1862, p. 136-138
[79] Davies 1925, p. 45, pl. XXI. “...The string-course is formed of red disks on a highter red ground, but no such decoration of a tomb-front, or even stela, is extant. Rhind, however, avers that he found at Thebes a façade ornamented with inset pottery cones, and the supposition that the picture is to be interpreted in this way is not negligible.”
[80] Tombes de la necròpolis tebana amb escenes on apareixen representats els cons a la façana, referenciades a Porter & Moss, TT 49 de Neferhotep, escena 8 registre I (Porter & Moss 1970, p. 92); TT 55 de Ramose, escena 5 registre II (Porter & Moss 1970, p. 108); TT 159 de Raya, escena 2 registre II (Porter & Moss 1970, p. 271); TT 178 de Neferronpet anomenat Kenro, escenes 5-7, registre 2 (Porter & Moss 1970, p. 284); TT 181 de Nebamon i Ipuky, escena 5 registres III i IV (Porter & Moss 1970, p. 287).
[81] Winlock 1928, p. 6-7. “... If we were to hazard another guess now as to what these cones represent, we might suggest that they are the ends of the poles or logs of the roof of an ancient Egyptian house –a far cry from loaves of bread, and rather an extreme example of the process of trial and error which must so often be followed in solving archaeological problems.”
[82] Borchardt, Königsberger & Ricke 1934, p. 25-35.
[83] Veure nota 79.
[84] Curiosament i malgrat la representació de cons en la façana de la seva tomba, no s’ha pogut atribuir encara cap con a aquests dos personatges. El nom d’Ipuky no apareix en cap con conegut; en canvi, el nom de Nebamon, molt més comú, apareix en nou cons diferents, però en cap d’ ells s’anomena el títol d’“escultor en cap del Senyor de les Dues Terres” que ostentava Nebamon.
[85] Tampoc s’ha trobat cap con que anomeni Nebunenef, Bakenkhons o Setau.
[86] Una magnífica col·lecció de pintures dels interiors de les capelles tebanes realitzades amb gran mestria per Nina de Garis Davies es troba exposada, juntament amb l’obra d’altres copistes, en una de les sales dedicades a l’art egipci del Metropolitan Museum de Nova York. (Vegeu Wilkinson & Hill 1983).
[87] Davies & Macadam 1957, p. vi.
[88] Com a exemple es pot anomenar el con núm. 169 pertanyent a Merymose. Malgrat que Davies no creia en la seva existència i que Macadam no en va trobar cap exemplar, fou inclòs al Corpus i va aparèixer publicat per Gauthier, que afirmava que n’havia trobat 82 exemplars i que, juntament als tres trobats un any abans per J. Lecomte du Nuy (Gauthier 1919, p. 198), diferien en la grafia en què estava escrit el nom de Merymose de l’altre exemplar molt conegut i trobat en gran quantitat (núm. 170 del Corpus). D’un total de 128 cons de Merymose conservats en 48 museus o institucions, cap correspon a l’anomenat per Gauthier. És evident que aquest con no existeix i que fou producte d’una mala interpretació dels textos, tot i que encara actualment molts autors mencionen aquest con com a existent.
[89] Davies & Macadam 1957.
[90] La disposició adoptada per Macadam en el Corpus facilita la recerca d’un con determinat segons les columnes o fileres que tingui la inscripció, però té el gran inconvenient de separar els diferents cons d’un mateix personatge i d’una mateixa època. És de suposar que en el segon volum previst pels textos aquesta deficiència s’hagués esmenat amb la publicació de taules que agrupessin els cons d’un mateix personatge, encara que l’ajuda dels índexs, tant de noms de persona com de títols, en facilita molt la recerca.
[91] Segons unes comunicacions personals de la Dra. H. Whitehouse de l’Ashmolean Museum d’Oxford i de la Dra. S.J. Allen del Metropolitan Museum of Art de Nova York, M.F.L. Macadam, en no poder concloure el treball per la seva mort prematura l’any 1997, donà les notes recopilades al Dr. D.P. Ryan de la Pacific Lutheran University de Tacoma, que suposadament està treballant des de fa alguns anys en aquest projecte tan esperat.
[92] Com per exemple els núm. D&M 336 i 346 pertanyents a l’intendent d’Amón i supervisor del graner Tutmosis, o l’estampació núm. D&M 120 trobada únicament sobre tovots pertanyent a Senmen, tutor de Neferure i considerat erròniament per alguns autors com germà de Senenmut.
[93] James 1959, p. 115-116.
[94] Helck 1959, p. 370-374.
[95] Heyler 1959, p. 80-93, pls. XVIII-XIV.
[96] Números d’inventari: BM 65189 i BM65190.
[97] Número d’inventari: Str 393.
[98] Chassinat 1910, p. 160:XIV; James 1959, p. 116; Heyler 1959, p. 84-85, pl. XIII; Pomorska 1965, p. 10:12, pl. II:VII; Hari 1972, p. 76-81, fig. 1-2; Vivó 1997, p. 81-83, fig. 1-2; Murnane 1976, p. 39-40, fig. 1; Dewachter 1980, p. 140-141; Chappaz 1981, p. 86:057; Hari 1983, fasc. 2, p. 230-232, tab. III; Mostafa 1985, p. 205-206, pl. II:b; Martin & Reeves 1987, p. 63-65, fig. 1-3; Kondo 1987, p. 71-72, fig. 5:3; Van Siclen & Ryan 1991, p. 47:FC7, 51-52:FC15; Vivó & Costa 1994, p. 228-229; Vivó & Costa 1995, p. 97-100.
[99] Per un primer annex al Corpus en què es recullen catorze exemplars inèdits, així com altres exemplars considerats inèdits per alguns autors, vegeu Vivó & Costa 1998, p. 59-72. A aquest primer annex s'han d’afegir dos nous cons funeraris inèdits (Nasr 1993, p. 202; Guksch 1995, p. 120-121). És probable que en el transcurs de les nombroses excavacions que s’estan realitzant actualment en la zona tebana o bé pel coneixement d’exemplars no publicats conservats en col·leccions privades o petits museus locals, apareguin més cons funeraris inèdits.
[100] Cal mencionar la publicació de: les col·leccions dels Museus Nacionals de Varsòvia i Cracòvia (Pomorska 1965, p. 7-27, pl. I-X); la col·lecció del Museu de Belles Arts de Budapest (Wessetzky 1970, p. 17-20); la col·lecció del Museu Arqueològic Nacional de Madrid (Griñó 1971, p. 313-338, làm. I-IV); la col·lecció del Museu de Ginebra (Hari 1974, p. 255-264, fig. 2); dels cons conservats en els museus catalans (Baqués 1976, p. 4-5, 13-15, 28); la col·lecció del Museo Civico Archeologico de Bolònia (Pernigotti 1977, p. 331-336; Pernigotti 1994, p. 15-34, 57-63, tav. I-X); els cons del Museu d’Osca (Lizana 1984, p. 177-188); la col·lecció del Museu Etnogràfic de la Universitat d’Oslo (Naguib 1981, p. 107-111); les col·leccions de Rhein Main (Droste Zu Hülshoff & Schlick-Nolte 1984, p. 55-56, 107-110, 123-128, 134-135, 142); els cons de la col·lecció Petrie (Stewart 1986); la col·lecció del Medelhavmuseet d’Estocolm (Peterson 1986, p. 6-10); els cons funeraris i tovots d’una col·lecció particular de Pisa (Gallorini et alii 1990, p. 65-79); els cons del Pelizaeus Museum de Hildesheim (Martin-Pardey 1991, p. 17-42, 143-146); una col·lecció privada del Sud de Texas (Van Siclen & Ryan 1991, p. 41-52); els cons del Museu Nacional d’Arqueologia de Lisboa (Araújo 1993, p. 49-60); i finalment la col·lecció de la Real Academia de Córdoba (Galán 1998, p. 41-45).
[101] Reeves & Ryan 1987, p. 47-49.
[102] Veure nota 26.
[103] Reeves & Ryan 1987, p. 48. “...a fine collection of stamped seals which have been found arranged over the dor of a Tomb, found by me at Thebes”.
[104] Tomba A.9 situada a Dra Abu el Naga (Porter & Moss 1970, p. 450).

JAUME VIVÓ
jvivo@abaforum.es
Membre de la SCE